Tàrraco i l'exèrcit tardà
Tàrraco al segle IV
Amb les dades actuals, Tàrraco en el segle IV dC, fou una ciutat immersa en una greu crisi econòmica i social. Una decadència que té origen en el segle anterior i que es veurà incrementada en aquest, arran de les reformes administratives de Dioclecià que comportà, entre altres coses, que la Tarraconensis perdés més de la meitat del seu territori i que Emerita Augusta esdevingués capital de la diocesis Hispaniarum.
Aquesta pèrdua de pes i control polític, fiscal i administratiu de l’antiga capital alt imperial comportà una evident disminució en els recursos econòmics, a més de la desaparició de l’evergetisme municipal, tant necessaris per al manteniment dels equipaments urbanístics i de la qualitat urbana.
Pel que fa a l’arqueologia, aquesta ha evidenciat construccions que s’edifiquen en aquest període, com ara la Porticus Iouiae [basilicae] (Alföldy 1975, RIT 91), les Thermae Montanae per ordre del praeses eqüestre, a l’actual carrer de Sant Miquel (Macias 2004) i diferents àmbits al barri portuari. Altres intervencions, en canvi, contradiuen aquesta realitat, ja que han evidenciat en diferents punts de l’àrea residencial intramurs, àrees d’enterrament i inutilitzacions –per falta de manteniment– de la xarxa de clavegueram, a més d’un gran incendi a la zona del fòrum de la colònia (Serra i Vilaró 1932).
Com veiem, ens trobem davant una ciutat en crisi on el port és l’única infraestructura que manté encara la seva importància, tal i com evidencia el gran volum de recipients ceràmics que arriben a la ciutat provinents de totes les parts del Mediterrani (Macias 1999; Remolà 2000).
A nivell religiós cal apuntar el fet que el segle IV serà per al cristianisme un període de pau i prosperitat, on cada cop anirà ocupant un lloc predominant dins de les noves relacions socials i polítiques de la ciutat.
Militars a Tarraco?
Cert és que Tàrraco, des de feia força temps, estava molt lluny de les zones de “guerra”, però això no treu que la ciutat o el seu territori fossin espais lliures de presència militar. De fet, cal pensar en que a través del port o de la xarxa viària, l’ager Tarraconenis i per extensió la seva capital, fossin punt de trobada i de partida d’exèrcits cap a altres zones.
La presència de tropes a la ciutat es justificaria també, per ser la residència del governador a més d’altres personatges de la més alta condició social.
Un altre fet que cal apuntar, és que molts dels soldats un cop eren llicenciats, anaven a parar a les seves zones d’origen. Entre aquestes hi havia també la ciutat de Tàrraco.
També hem de tenir present, tot i que no ha estat ben documentat fins a les darreries del segle IV – inicis del V, el paper dels funcionaris oficials al servei de l’administració, ocupats tant per civils com per militars. En ambdós casos aquestes persones compartien un tipus concret de cinturó amb aplics amb decoració excisa o sobreposada i encunyada, i que els hi eren entregats en el moment de jurar el càrrec. Uns cinturons que alhora tindrien una forta càrrega simbòlica ja que serien el distintiu oficial de la seva professió (Aurrecoechea 2009, 483; Roig 2014, 338, fig. 4, núm. 1).
Així doncs, tot i que podria semblar una contradicció identificar objectes de caire militar en nuclis de població civil, no ho és, si no més aviat una realitat. Ja que hem de pensar amb una societat mixta i permeable, que permetia la interrelació entre el món civil i el militar.
L’exèrcit tardà del finals segle IV – inicis del V
En les següents línies no pretenem fer una gran estudi sobre l’exèrcit romà del segle IV (ja que no és la finalitat d’aquest treball), sinó que tan sols exposarem a grans trets les principals característiques d’un soldat d’aquesta centúria.
L’emperador Constantí (272-337) va dividir l’exèrcit en dos tipus: limitanei (tropes frontereres) i comitatenses (tropes mòbils). Els primers es situaven de forma fixa a les fronteres, s’agrupaven en exèrcits i s’encarregaven del control d’una o més províncies sota el comandament d’un dux o d’un praepositi limitis, supervisat per un comes a la zona d’Àfrica. Per contra els comitatenses, com ja hem dit, eren mòbils i excepte quan estaven de campanya podien allotjar-se prop de les ciutats, amb tota la problemàtica que això podia comportar. El control d’aquestes tropes comitatenses era responsabilitat dels magistri militum (Connolly 2016, 259-261).
Gràcies a un document datat a inicis del segle V dC, la Notitia Dignitatum, sabem que a Hispania i sota l’autoritat del magister militum praesentalis a parte peditum, un praefectus legionis comandava la legio VII gemina i cinc tribuni eren els responsables de les seves respectives cohortis: cohors Lucensis, cohors I Gallica, cohors II Flavia Pacatiana, cohors Celtiberiae i cohors II Gallica. Sota el comandament d’un vir spectabilis comes, també hi havia onze auxilia palatina i cinc legiones comitatenses (Aurrecoechea 2009, 482).
En aquest exèrcit també hi tenien cabuda soldats no romans, reclutats entre els presoners de guerra, i que passaven a formar part dels auxilia o les alae.
De forma associada, trobem els foederati, grans contingents de tropes bàrbares lluitant amb armes pròpies a canvi de diners, menjar o terres. Molts d’ells convertits a l’arrianisme, regint-se per lleis pròpies i sota l’autoritat directa dels seus cabdills.
Pel que fa a l’equipament bàsic d’un soldat del segle IV, aquest era subministrat per l’estat, com també el menjar i el salari o stipendium que s’abonava en monedes de bronze. També podien rebre regals –sobretot els oficials– en dates assenyalades, com ara l’entronització d’un nou emperador o la victòria en una batalla. El servei militar durava entre 20 i 25 anys. Un cop els soldats es retiraven rebien una pensió i gaudien de certs privilegis fiscals.
L’equipament
- La túnica era de màniga llarga i gairebé sempre profusament decorades amb brodats amb forma de tires (clavi) i circulars (orbiculi).
- Els pantalons o braccae eren d’allò més habitual. Fins i tot s’han documentat exemplars que incorporen el mitjó, tot formant una sola peça, i coneguts amb el nom de pantalons Thorsberg, arran d’una troballa en aquesta zona pantanosa de Dinamarca.
- També eren habituals els mitjons o udones de colors molt vius.
- Per protegir-se les cames els soldats se les embenaven fins a l’alçada del genoll. També podien portar grebes metàl·liques, sobretot els soldats de les primeres files de la formació.
- Pel que fa al calçat s’adopten de forma exclusiva sabates o botes totalment tancades. En destaquen els calcei i les carbatinae.
- La capa militar o sagum continua utilitzant-se. En alguns casos adoptant brodats com els de les túniques.
- També es posa de moda l’ús del pilleus pannonicus, de forma cilíndrica i elaborats en pell o teixit. Anomenats així per la seva lloc d’origen, la Panònia.
- S’adopta el cinturó d’estil germànic, ample i reforçat amb aplics de bronze de diferents tipologies. L’administració militar manté el control tant pel que fa al seu accés com a la seva aparença física.
- En ocasions els cinturons incorporaven anelles per penjar-hi petites bosses de pell o ganivets. Un ganivet molt característic d’aquest període (també per a ús civil) és el tipus Simancas, d’origen hispànic, i que es caracteritza per una curvatura molt marcada a la base de la fulla.
- Per protegir el cos hi havia dos tipus bàsics de cotes. La lorica squamata, de petites plaques de metall cosides sobre una base de cuir, simulant escates de peix, i la loricae hamatae –d’ús més generalitzat–, feta d’anelles reblonades entre sí, tant de màniga llarg com de màniga curta. A sota de les cotes, i per esmorteir els cops, també s’usava una peça de roba encoixinada, el thoracomachus o subarmalis.
- S’usen uns cascs totalment nous, fabricats en sèrie, i del tipus Intercisa (nom que rep del jaciment arqueològic hongarès on foren exhumats per primer cop). Eren de ferro i compostos per dues plaques rematades entre si al llarg de la cresta. El clatell i les galteres estaven protegides per una placa metàl·lica que s’unia al casc per un cosit al forro interior. Existien altres tipus de casc, tots amb nasal, i fets a partir de peces de ferro reblonades entre si. Alguns d’ells estaven extremadament decorats amb incrustacions de pedres semiprecioses, fet que fa que s’hagin relacionat amb cascs per a oficials d’alta graduació i no per al combat.
- L’spatha, era l’arma ofensiva per excel·lència, i podia tenir una fulla entre els 70,5 i els 85 cm de llarg i entorn els 5,2 cm d’amplada. Un baldric, sovint decorat amb aplics de bronze, la sostenia.
- L’scutum és totalment circular o el·líptic, pla o lleugerament bombat. I molt decorat, sovint pintats amb els color de la unitat a la qual pertanyien.
- Pel que fa a les armes llancívoles, es manté l’ús de les javelines, com ara l’spiculum o el verutum, i es generalitza l’ús de la plumbata. Una mena de fletxa, de menors dimensions que les dues anteriors, amb la punta de ferro, un pes de plom i unes aletes per estabilitzar-la. Aquesta arma estava pensada per a perforar escuts i armadures, alhora que es pretenia frenar en sec, la càrrega de l’enemic abans de la lluita cos a cos.
- Es manté també l’ús d’armes ja conegudes com l’hasta, l’arc i les fletxes, la fona, la ballista o l’scorpio, tot i que s’usen de noves, com un tipus de ballesta anomenada gastraphetes o arcuballista.
I per últim, tal i com ja hem apuntat més amunt, les tropes federades germàniques lluitaven amb les seves pròpies armes: els angons (un tipus l’spiculum en forma d’arpó), els saexes (un tipus de ganivet d’uns 20 cm de llarg) i les francisques (destrals de combat, tot i que també podien tenir ús civil).
Bibliografia
ALFÖLDY, G. 1975, Die römischen Inschriften von Tarraco (2 vols.), Madrider Forschungen 10, Berlín.
AURRECOECHEA, J. 2007, “El equipo militar en la Hispania del bajo imperio”, Fernández, C. (ed.), Metalistería de la Hispania Romana, Sautuola XIII, Instituto de Prehistoria y Arqueología, Santander, 427-444.
AURRECOECHEA, J. 2009, “El equipo militar tardorromano en Hispania: identificación y análisis espacial”, Anejos de Gladius 13, Madrid, 481-495.
BISHOP, M. C.; COULSTON, J. C. N. 2016, Equipamiento militar romano. De las guerras púnicas a la caída de Roma, Desperta Ferro Ediciones, Madrid.
CONNOLLY, P. 2016, La guerra en Grecia y Roma, Desperta Ferro Ediciones, Madrid.
FERNÁNDEZ, C. 2002, “Objetos metálicos de carácter militar en la bibliografía de algunos yacimientos romanos de la Península Ibérica española”, Trabajos de Arqueología en Cantabria V, 77-82.
FEUGÈRE, M. 2002, “Militaria de Gaule Méridionales, 19. Le mobilier militaire romain dans le département de L’Hérault (F)”, Gladius XXII, 73-126.
MACIAS, J. M. 1999, La ceràmica comuna tardoantiga de Tàrraco. Segles V-VII. Tulcis 1, MNAT, Tarragona.
MACIAS, J. M. 2004, Les termes públiques de l’àrea portuària de Tàrraco. Carrer de Sant Miquel de Tarragona, Documenta 2, Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona.
QUESADA, F. 2008, Armas de Grecia y Roma. Forjaron la historia de la Antigüedad clásica, La Esfera de los Libros, Madrid.
REMOLÀ, J. A. 2000, Las ánforas tardo-antiguas en Tarraco (Hispania Tarraconensis). Siglos IV-VII, Instrumenta VII, Universitat de Barcelona, Barcelona.
ROIG, J. F. 2014, “Recientes hallazgos de pinjantes equinos y otros objetos de bronce de carácter militar en Tarraco y en su territorium más cercano”, Sautuola XIX, Instituto de Prehistoria y Arqueología, Santander, 331-340.
SERRA VILARÓ, J. 1932, “Excavaciones en Tarragona”, Memoria de la Junta Superior de Excavaciones Arqueológicas 116 (núm. 5 de 1930), Madrid, 5-130.