Tàrraco i l'exèrcit tardà

L’equipament

• La túnica era de màniga llarga i gairebé sempre profusament decorades amb brodats amb forma de tires (clavi) i circulars (orbiculi).
• Els pantalons o braccae eren d’allò més habitual. Fins i tot s’han documentat exemplars que incorporen el mitjó, tot formant una sola peça, i coneguts amb el nom de pantalons Thorsberg, arran d’una troballa en aquesta zona pantanosa de Dinamarca.
• També eren habituals els mitjons o udones de colors molt vius.
• Per protegir-se les cames els soldats se les embenaven fins a l’alçada del genoll. També podien portar grebes metàl·liques, sobretot els soldats de les primeres files de la formació.
• Pel que fa al calçat s’adopten de forma exclusiva sabates o botes totalment tancades. En destaquen els calcei i les carbatinae.
• La capa militar o sagum continua utilitzant-se. En alguns casos adoptant brodats com els de les túniques.
• També es posa de moda l’ús del pilleus pannonicus, de forma cilíndrica i elaborats en pell o teixit. Anomenats així per la seva lloc d’origen, la Panònia.
• S’adopta el cinturó d’estil germànic, ample i reforçat amb aplics de bronze de diferents tipologies. L’administració militar manté el control tant pel que fa al seu accés com a la seva aparença física.
• En ocasions els cinturons incorporaven anelles per penjar-hi petites bosses de pell o ganivets. Un ganivet molt característic d’aquest període (també per a ús civil) és el tipus Simancas, d’origen hispànic, i que es caracteritza per una curvatura molt marcada a la base de la fulla.
• Per protegir el cos hi havia dos tipus bàsics de cotes. La lorica squamata, de petites plaques de metall cosides sobre una base de cuir, simulant escates de peix, i la loricae hamatae –d’ús més generalitzat–, feta d’anelles reblonades entre sí, tant de màniga llarg com de màniga curta. A sota de les cotes, i per esmorteir els cops, també s’usava una peça de roba encoixinada, el thoracomachus o subarmalis.
• S’usen uns cascs totalment nous, fabricats en sèrie, i del tipus Intercisa (nom que rep del jaciment arqueològic hongarès on foren exhumats per primer cop). Eren de ferro i compostos per dues plaques rematades entre si al llarg de la cresta. El clatell i les galteres estaven protegides per una placa metàl·lica que s’unia al casc per un cosit al forro interior. Existien altres tipus de casc, tots amb nasal, i fets a partir de peces de ferro reblonades entre si. Alguns d’ells estaven extremadament decorats amb incrustacions de pedres semiprecioses, fet que fa que s’hagin relacionat amb cascs per a oficials d’alta graduació i no per al combat.
• L’spatha, era l’arma ofensiva per excel·lència, i podia tenir una fulla entre els 70,5 i els 85 cm de llarg i entorn els 5,2 cm d’amplada. Un baldric, sovint decorat amb aplics de bronze, la sostenia.
• L’scutum és totalment circular o el·líptic, pla o lleugerament bombat. I molt decorat, sovint pintats amb els color de la unitat a la qual pertanyien.
• Pel que fa a les armes llancívoles, es manté l’ús de les javelines, com ara l’spiculum o el verutum, i es generalitza l’ús de la plumbata. Una mena de fletxa, de menors dimensions que les dues anteriors, amb la punta de ferro, un pes de plom i unes aletes per estabilitzar-la. Aquesta arma estava pensada per a perforar escuts i armadures, alhora que es pretenia frenar en sec, la càrrega de l’enemic abans de la lluita cos a cos.
• Es manté també l’ús d’armes ja conegudes com l’hasta, l’arc i les fletxes, la fona, la ballista o l’scorpio, tot i que s’usen de noves, com un tipus de ballesta anomenada gastraphetes o arcuballista.

I per últim, tal i com ja hem apuntat més amunt, les tropes federades germàniques lluitaven amb les seves pròpies armes: els angons (un tipus l’spiculum en forma d’arpó), els saexes (un tipus de ganivet d’uns 20 cm de llarg) i les francisques (destrals de combat, tot i que també podien tenir ús civil).